divendres, 29 d’agost del 2014

Núria Ibáñez parla de "Un tresor dins la muntanya" a Televisió d'Ulldecona

Lídia Labèrnia, de Televisió d'Ulldecona, entrevista Núria Ibáñez arran de la publicació del conte infantil "Un tresor dins la muntanya", ambientat, precisament, al terme d'aquesta vila.


Aquest és el primer volum de la col·lecció "El Montsià de Bàrbara i Jaume", destinada a promoure entre els més menuts el patrimoni natural i cultural de la comarca més meridional de Catalunya.

La presentació tindrà lloc aquesta vesprada, a les 20.30 hores, al Claustre de l'Ajuntament d'Ulldecona, amb la participació de l'autora, el representant d'Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla i l'alcaldessa de la localitat, Núria Balagué.

dijous, 28 d’agost del 2014

"Un tresor dins la muntanya" es presenta aquest divendres a Ulldecona


Aquest divendres 29 d'agost, a partir de les 20.30 hores, el Claustre de l'Ajuntament d'Ulldecona acull l'acte de presentació del llibre "Un tresor dins la muntanya" de Núria Ibáñez. L'arqueòloga rapitenca ha escrit aquest conte infantil, el primer volum de la col·lecció "El Montsià de Bàrbara i Jaume", amb la qual es pretén donar a conéixer entre els més menuts el patrimoni cultural i natural d'aquesta comarca ebrenca.

A la presentació hi serà l'autora juntament Miquel Àngel Pradilla, professor de l'URV i representant d'Onada Edicions, i l'alcaldessa d'Ulldecona Núria Balagué.

Judit Robert i "Un cabdell de fil màgic", contacontes a Cambrils


Judit Robert, autora de l'àlbum infantil il·lustrat "Un cabdell de fil màgic", va realitzar un contacontes sobre la seua obra a la biblioteca de Cambrils, passat dimecres, dins de les activitats Juguem i llegim destinades a fomentar el gust pels llibres entre els primers lectors.

Tal com podem apreciar al blog de la biblioteca, els xiquets i xiquetes s'ho van passar d'allò més bé amb el màgic món que els hi explicava la Judit Robert, a partir d'objectes de la vida quotidiana com un humil cabdell de fil. "Primer creu que és un objecte inútil i el deixa oblidat al magatzem però aviat descobrirà que és més importat del que ella es pensa..."

Tal com diu la Judit, tots podem ser la protagonista d'aquesta història. Un cabdell de fil màgic ens parla de la màgia de les coses quotidianes, dels records, dels petits moments plaents de la nostra vida que sense adonar-nos esdevenen la història sentimental de cadascú de nosaltres. No podem deixar de valorar les il·lustracions d'Evelyn Roca que ha sabut captar perfectament la sensibilitat del conte amb un estil colorista i retro, ple de petits detalls. Ha estat obra nomenada com una de les millors cobertes a la Llança de Sant Jordi 2014.

El blog de la biblioteca de Cambrils també destaca que el llibre conté una versió en anglès i activitats complementàries per fer en família. Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dimecres, 27 d’agost del 2014

"És necessari que posem un vers en la capçalera del matí de cada jornada". Parlem amb Josep Manel Vidal, autor de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

Josep Manel Vidal, poeta de l'Alcúdia de Crespins, va obtindre el darrer Vila de Puçol amb "La fràgil arquitectura dels teus gestos", un poemari en prosa poètica que se centra en els sentiments i en els camins de l'estima, uns camins que mai són rectes i sempre són plens d'obstacles.


Què hi trobarà el lector en “La fràgil arquitectura dels teus gestos”?
L’experiència d’algú que fa un trànsit —de vegades seré, de vegades abrupte—, per la vida. És un inventari de moments, d’interaccions constants amb altres personatges que hi apareixen i fan de mirall on l’autor fa una trobada personal amb els afectes que resulten d’aqueixa aproximació o llunyania. Com molt bé ha dit el poeta Josep Maria Balbastre, és el relat poètic “dels afectes i desafectes que acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança”. Jo afegiria també l’homenatge, als moments que fugen òbviament condemnats al pas del temps i que la memòria empelta amb obcecació sobre la pell dels espais i dels objectes. Val a dir també que el poemari està prologat per l’escriptora Anna Moner, qui acoloreix el portal d’entrada als textos amb una deliciosa descripció emocional sobre la lectura. I que la il·lustració de portada és una imatge de l’autora Amèlia Garcia. Totes dues persones em coneixen personalment i han fet, amb el seu treball, una encertada tarja d’invitació per endinsar-se en el llibre.

Després de mig any a les llibreries, com valoreu la rebuda del públic?
Aquesta és la meua segona publicació i la mateixa gent que va llegir “El teu nom és un ésser viu” (Germania, 2011) ha acollit aquest poemari. En qualsevol cas jo sóc conscient que la literatura en valencià, i la poesia en concret, tot i l’embranzida que ha agafat darrerament i la seua presència constant en actes culturals, pateix els efectes d’uns temps difícils i complicats. Justament quan aquest gènere pren més capacitat per posar veu i èpica al moment que vivim. La poesia té el registre emocional just per encaixar-nos al corrent circulatori de la vida. És necessari que posem un vers en la capçalera del matí de cada jornada. Així i tot jo confie que, a poc a poc, “La fràgil arquitectura dels teus gestos” vaja fent camí. Com a criatura lliure que és.

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?
Quan parles amb algú sobre aquest tema sempre et diu el mateix: els poetes sou tan críptics amb els vostres missatges que ens costa molt personalitzar-nos en el què dieu. I no hauria de ser així. La poesia no és sempre un text en clau que cal traduir amb l’ajut de la pedra Rosseta. És, sovint, un joc lingüístic, una aproximació musical, un seguit d’imatges fonètiques que tenen l’única finalitat d’encendre sentiments en el lector. La poesia ha d’emocionar. Jo convide als lectors a que facen la lectura en veu alta. Que es deixen arrossegar per la cadència de cada text. Que es deixen omplir.

El poemari va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
M’agrada aquesta pregunta. No fa gaire vaig llegir un article on es parlava amb certa nostàlgia sobre els grups de lectors que abans hi havia a les editorials i que es llegien els manuscrits que hi arribaven. Aquella era una tasca de selecció que sovint realitzaven persones amb un excel·lent criteri de qualitat. Escriptors, molts d’ells. Hui això s’ha perdut. I enviar un manuscrit directament a una editorial (i potser siga injust generalitzar), és una pèrdua de temps. De seguida et diuen que ho envies a un certamen, si et diuen alguna cosa. Ara mateix no hi ha altra manera establerta de garbellar el que s’escriu. Llevat, evidentment, que tingues un nom propi dins del món de les lletres. Bé, supose que això forma part del màrqueting de les editorials, que també són industries i han de generar beneficis, lògicament. Però pot resultar frustrant per als autors.
En tot cas, jo he estat “beneït”, per dir-ho d’alguna manera, per haver fet la meua primera publicació sense haver necessitat un premi prèviament. El meu primer llibre va ser una encomanda d’una editorial que seguia els meus textos al blog “filant prim” i em demanà una selecció. Les dosi d’autoestima que genera aqueix fet són molt grans. Perquè et fa pensar que pots dir alguna cosa. Que tens el teu espai. Que tu també hi caps.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
No és que ho diga jo. Són premonicions que sovintegen a la premsa i a la xarxa. Els ajuts han caigut perquè l’administració no veu (i el terme de ceguesa és absolut) cultura i encara menys cultura pròpia. Si el llibre valencià perd presència a les prestatgeries de llibreries i biblioteques s’invisibilitza mortalment. Potser això és una estratègia premeditada i molt clara. Tampoc gaudim dels aparadors necessaris que podrien oferir els mitjans de comunicació. A les grans cadenes els escriptors i escriptores valencians no pintem fava. Tot depèn d’una xarxa de militants i voluntaris que encara hi creuen i que fan una feina titànica per mantenir-nos el cap per damunt de l’aigua. Sovint és feina únicament del propi autor que ha d’anar amunt i avall per donar a conéixer la seua obra, gràcies a col·lectius, entitats i llibrers amb voluntat numantina i que li donen cobertura mediàtica.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Estic preparant la possible publicació de “Tots els colors de la tardor”, un poemari que va ser premiat amb el Francesc Bru de poesia de Canals, l’any 2013 (anem amb els premis una altra vegada). En realitat es tracta de part d’un treball més complet que podrà llegir-se (si arriba el moment) en el llibre. Una recreació, per dir-ho d’alguna manera, sobre les diferents textures i colors de l’adéu. La tardor és una època de l’any on sembla que la vida dorm, però si bé et fixes, abans que això acabe de produir-se, tinta els paisatges de les tonalitats més precioses i que millor acoloreixen l’enyor, la melangia i la conclusió.
També estic immers en un nou llibre de poesia en prosa (que és el que jo faig) i que no tardaré gaire en enllestir. Porta el títol provisional d’ “Aquelles solituds d’on veníem”. Escriure és un fet solitari i íntim. Malgrat que sigues al bell mig del món, al bell mig de la gent, al bell mig dels afectes, la solitud és un estat que cal viure i fer profitós. Són aqueixos moments quan un es projecta sobre la vida i l’estima que vol viure. A veure si tinc sort també amb aquest.

Preparant novetats: "Estanislau Ulldemolins. Metge i poeta" d'Agustí Bel i Joan-Josep Sancho

 

"Estanislau Ulldemolins. Metge i poeta" és el primer volum de l'obra dedicada a aquest doctor d'Alcanar, confegida a partir d’unes notes inicials proporcionades per sa filla Anna Maria, constitueix un reflex fidel d’aquell convuls segle xx que al metge canareu li tocà viure quasi sencer. Jove estudiós, responsable, intel·lectual compromès amb la llibertat, amb la llengua i la transformació social del seu país, va doctorar-se en Medicina i Cirurgia l’any 1928. Després de la guerra civil va exiliar-se a França amb els seus germans Andreu i Benvingut, que havien tingut una projecció pública prou significada en els anys de la República. Rebel contra la barbàrie nazi, de la qual va salvar-se in extremis, l’any 1948 Estanislau es decidí a tornar al seu poble. Aquí la repressió franquista s’hi rabejaria durant dècades amb contínues traves en la seua carrera com a servidor públic. En resseguir-ne la trajectòria vital de lluita i de perseverança en defensa de la seua dignitat professional i personal, anys després del seu traspàs l’hem descobert poeta. Un poeta culte i cosmopolita, apassionat de Catalunya i d’Alcanar: dels prats i les sénies, dels tarongerars, reguerons i codolles... Si ara en teniu a les mans la biografia, ben aviat veurà la llum l’obra poètica, d’allò més variada, d’un canareu que es reconeixia una mica susceptible, dotat d’una sòlida autoestima i perspicaç davant del món. Llavors endevinarem en cada poema l’eco de la seua darrera victòria.

Agustí Bel Beltran (Tortosa, 1961) Llicenciat en Dret. Autor de la monografia Alcanar (2000) i coautor de l’Atles del Montsià (2003). Des del 1977 ha escrit en diverses publicacions locals i comarcals, tant sobre temes històrics o literaris, com ambientals i urbanístics. Ha rebut algun premi de creació literària i publicat un grapat de contes. Treballa al Departament de Territori i Sostenibilitat, i és alhora formador intern de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Joan-Josep Sancho i Esteller (Alcanar, 1950) Diplomat en Magisteri i mestre de català. Coautor de l’Atlas del Montsià (1990). Ha obtingut el primer premi del II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles convocat pel Servei Municipal de Català de l’Ajuntament de Tortosa (1991) i l’accèssit al Premi Enric Bayerri (1989). Ha col·laborat, en diferents etapes, en el Butlletí Informatiu Alcanar. Recentment jubilat, ha fet classes de llengua catalana a l’IES Sòl-de-Riu d’Alcanar on, a més, ha exercit el càrrec de director, des del curs 2002-2003 fins al 2012-2013.

dimarts, 26 d’agost del 2014

El Diario de Burgos s'hi fixa en "Una casa distinta", àlbum guanyador del Ciutat de Benicarló

Goyo Rodríguez, l'il·lustrador de l'àlbum "Una casa distinta", és burgalès, i el periòdic de la seua ciutat, el Diario de Burgos, arran d'aquesta circumstància, ha dedicada una plana al llibre i al Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló.

En primer lloc, l'article "Metáforas con premio" es fixa en l'obra de Goyo Rodríguez i Daniel Nesquens, un relat protagonitzat per una casa molt especial. Recull les paraules de l'il·lustrador, qui assenyala que "siempre hago imágenes metafóricas que contienen dobles sentidos, pero en este libro ahondo un poco más. Es un cuento infantil y por lo tanto relata una historia sencilla, pero aprovecho las ilustraciones para hacer guiños y que los chavales puedan identificar ciertos elementos y eso les haga pensar".

Posteriorment, el reportatge es fa ressò del paper del Premi benicarlando, i avança que al mes de novembre veurà la llum la publicació de l'obra en trilingüe: valencià, castellà i anglès. Podeu llegir l'article sencer del Diario de Burgos tot clicant ací o sobre la imatge següent per veure la notícia impresa.

"Un tresor dins la muntanya" al diari Més Tarragona

Cliqueu sobre la imatge per ampliar

El diari Més Tarragona s'ha fet ressò de "Un tresor dins la muntanya" i li ha dedicat la contraportada del seu número del 26 d'agost al conte infantil de Núria Ibáñez. L'arqueòloga de l'IPHES, rapitenca i resident a Tarragona des de fa dues dècades, explica les motivacions que li han dut a crear la col·lecció "El Montsià de Bàrbara i Jaume", de la qual el primer conte, centrat en Ulldecona, es presenta divendres.

El termini de presentació per als Ciutat de Palma acaba aquest divendres

 

Aquest divendres 29 d'agost conclou el termini per a presentar originals als Premis Literaris Ciutat de Palma, que convoca anualment l'ajuntament de la capital mallorquina.

Enguany, de nou es convoquen les dues categories, el Llorenç Villalonga de Narrativa, dotat amb 26.000 euros, i el Joan Alcover de Poesia, amb 12.000 euros, així com la publicació. En ambdòs casos es pot presentar l'obra en català i en castellà, i s'editaran en els dos idiomes, tal com s'ha realitzat amb l'obra guanyadora del 2013, "La dona sense ulls" de Rosa Font, estrenada al mes de juny i que ara a l'octubre comptarà amb la traducció espanyola, denominada "La mujer sin mirada".

Quant a les indicacions tècniques, en el cas de Narrativa ha de comptar entre 150 i 300 pàgines, i en Poesia entre 300 i 800 versos. La temàtica és lliure i s'ha de presentar imprés per triplicat i en suport informàtic.

Podeu trobar les bases completes en aquest document PDF.

Patrici Gil, autor de "Relats en vers", entrevistat a La Calamanda

Alícia Coscollano, directora de La Calamanda, ha entrevistat Patrici Gil en aquesta revista digital del Maestrat. El poeta benicarlando presenta aquesta setmana el seu primer llibre, el poemari "Relats en vers", "mètrica a l’autenticitat de pells envellides pel sol", diu la periodista a la introducció, companya, a més a més, de Gil en l'espectacle poètico-musical "Tríptic".

Imatge: La Calamanda

En la conversa, Patrici Gil exposa els seus primers versos, cap a finals dels anys 90 a les memòries del Club Excursionista Xiruca de Benicarló. Assenyala la influència de Mari Llum, la seua dona, així com l'acceptació de la gent quan llegia els seus versos escrits a la pissarra de la cafeteria que regenta: "el primer contacte poètic, i aquest contacte resultava estimulant".

És una eina d’expressió, i de aconseguir que el mon que t’envolta, que normalment no escolta, puga escoltar-ho a través de la poesia. És un crit de guerra. De la mateixa manera que pot ser dolça, hi ha poemes per tot. Pot contenir sentiments de ràbia, de ira, de serenor...una barreja de tot.

Tal com destaca Coscollano, "Relats en vers" tracta diversos temes, "des de la poesia més intimista fins arribar al poema més ideològic" que es reflecteix en versos com el dedicat a la cèlebre maquis La Pastora.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

dilluns, 25 d’agost del 2014

"Tinc la sensació de que es tracta d'un llibre "diesel", de començar a poc a poc, però ha d'arribar molt lluny". Parlem amb Jordi Santasusagna, autor de "La lluna de Praga"

A principis d'enguany, Jordi Santasusagna publicava en Maremàgnum "La lluna de Praga", una trepidant història de misteri i aventures que viu un professor a la recerca d'una alumna perduda durant un viatge escolar a la capital txeca.

Quin és l’origen del projecte?
L'origen és, diguem-ne, no gaire original: un viatge de cinc dies a Praga amb la meva dona, al 2010, en un moment en que la meva creativitat tenia la porta argumental oberta. Cercava alguna trama que m'atrapés per posar-me a escriure el més aviat possible el que havia de ser la meva segona novel·la. El que sí que puc dir, és que l'espurna que va encendre l'argument, una tensa situació al Pont Carles de la capital txeca, és la mateixa que encén l'acció en la història. Vaig intentar clonar les sensacions que em van envair en aquell moment i, a partir d'aquí, vaig teixir la resta de l'argument.

Què aporta la ciutat de Praga per esdevindre escenari-protagonista de l’obra? Podem dir que l’altra part, Manresa, hi és a l’alçada?
Praga és una ciutat meravellosa, que em va captivar profundament. Des de sempre m'han atret les ciutat centreeuropees, i m'agrada haver trepitjat els escenaris de les meves novel·les. No és que decidís fer el viatge a Praga per cercar-hi una història per explicar, sinó que me l'hi vaig trobar. Potser el meu subconscient anava més predisposat…Manresa, en canvi, fa de contrapunt. El contrast d'una ciutat normal, ni gran ni petita, sense cap atractiu especial, amb una meravella turística coneguda al mon sencer.

Hi ha hagut una tasca de documentació al darrere, tant pel que fa a les ambientacions com al tema d’actualitat que sobrevola la trama?
Les ambientacions les vaig copsar durant el viatge i, més que documentació va ser treball de camp. Com he dit abans, vaig intentar enregistrar a la meva ment l'ambient del centre de Praga, però també la realitat dels suburbis quan te n'allunyes, que no hi té res a veure. Però un cop a casa, escrivint, vaig haver de recórrer a recursos a la xarxa per recuperar el que pas dels mesos havia anat esborrant. I pel que fa al tema d'actualitat que sobrevola la trama (i que no descobrirem per no fer cap "spoiler") podria dir que feia temps que el seguia, perquè al començar-se'n a parlar m'havia commogut per colpidor.


Considereu que “La lluna de Praga” és una novel·la juvenil o bé va ser escrita tot pensant en tots els públics?
Sincerament, va ser escrita per a públic adult. Tot i així, de totes les editorials que s'hi havien interessat, tres la van considerar com a juvenil. L'edat i l'ambient dels protagonistes hi té molt a veure, suposo. De fet, l'estan llegint joves de 13 o 14 anys, i avis de 80, i ningú m'ha dit " no és per a mi", ans al contrari: els joves se la fan seva, i els grans em diuen que "de juvenil, res de res". La directora d'una biblioteca em va dir que es podia considerar "crossover".

Després de quasi mig any a les llibreries, com valoreu la rebuda del públic?
Molt positiva. Si bé es cert que no ha tingut un llançament sonat, em consta que l'ha llegit molta gent i que alguns instituts l'han inclòs com a lectures obligatòries per al proper curs. Tot i així, tinc la sensació de que es tracta d'un llibre "diesel", de començar a poc a poc, però ha d'arribar molt lluny.

Teniu cap altra projecte a la vista?
Projectes, molts. Fan cua. Però el 2014 és un any intens, i en el meu cas han aparegut dues novel·les gairebé simultànies, al mateix temps que engegava un projecte teatral molt interessant. Abans d'entrar en un nou repte literari, vull esprémer tant com pugui la producció d'aquest any. Tot i així, escriure és molt addictiu i el síndrome d'abstinència ja fa dies que truca a la porta reclamant la seva dosi de noves trames, personatges i escenaris per imaginar.

"Un tresor dins la muntanya" al Diari de Tarragona

Clica sobre la imatge per ampliar

El Diari de Tarragona s'ha fet ressò del proper llançament editorial de "Un tresor dins la muntanya", el primer volum de la col·lecció de contes infantils del territori El Montsià de Bàrbara i Jaume, de Núria Ibáñez.

En aquest primer llibre, les aventures dels dos xiquets transcorren pel terme d'Ulldecona. Han estat il·lustrats per Míriam Valldepérez i compten amb fotografies d'Alfred Blanch, junt als textos de Núria Ibáñez, pretenen "ensenyar als més petits quins són els paratges naturals, el patrimoni històric, les tradicions, la llengua i la cultura dels pobles d'aquestes terres de cruïlla i que vegin el Montsià d'una forma lúdica i entretinguda", tal com apunta l'article.

"Un tresor dins la muntanya" es presenta aquest divendres 29 d'agost a les 20.30 hores al claustre de l'Ajuntament d'Ulldecona.

La presentació de "La cuina de la Tinença de Benifassà" a la Sénia. Vídeo de Canal TE

Passat dilluns, la Sénia va acollir la presentació del llibre "La cuina de la Tinença de Benifassà". Tot aprofitant l'ocasió, el programa La Finestra de Canal TE va dedicar uns minuts a la publicació d'aquest receptari de cuina tradicional del territori i va parlar amb la seua autora, Luisa Viñas.

divendres, 22 d’agost del 2014

Novetat literària: "Relats en vers" de Patrici Gil


Fruit de sensacions, estímuls, observacions, anècdotes, són aquests "Relats en vers", que mitjançant la ironia, el sarcasme, la ira, la tendresa, l’autor ha volgut traslladar al lector. La nostàlgia d’un temps passat, la disconformitat d’un temps que ens envolta, cada vegada més complicat i obscur, la il·lusió del que som i el que ens agradaria ser. 

Tot plegat, utilitzant un vocabulari casolà, quotidià, on les paraules rebuscades provenen de lectures de premsa i programes radiofònics. Sempre utilitzant el vers, la rima, un glossari entenedor per al lector. Com diu l’autor: “He escollit fer-ho amb la meua llengua, perquè és ací on he desenvolupat la meua vida. És la terra que m’atrau i la que estimo, en la qual desenvolupo el meu quefer. On tinc tota relació amb la gent, la natura, a la qual descric amb tota la cruesa i tendresa, de la manera més senzilla i entenedora possible, mostrant febleses, encert, joies i tristors. El lector es pot veure retratat en molts dels meus poemes on la quotidianitat és l’eina cabdal. Em surt de dins poder-ho fer”. 

L'autor
Patrici Gil, nascut l’11 d’abril de 1966 al carrer de Sant Benet de Benicarló, va créixer al caliu d’una família treballadora. Cursà els estudis a l’escola La Salle i a l’institut Ramon Cid. Als estius, com molts adolescents del seu temps, desenvolupava l’aprenentatge de treballar a la fusteria familiar i al camp. Als 16 anys deixà els estudis i començà a treballar de vertitat. Per primer cop, com a ajudant de cuina i, després, com a ferrer, feina que l’acompanyarà fins als 43 anys. A hores d’ara regenta una cafeteria al raval que l’ha vist créixer. Començà a escriure cap a l’any 1997, senzillament li havien encarregat fer les memòries del Centre Excursionista Xiruca. Des de sempre ha mostrat curiositat pel que han dit a casa, escoltant el que deien els pares i preguntant allò que no entenia. Havia seguit les tertúlies d’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio. És un bon coneixedor de la seua terra, sobretot dels Ports de Morella, Beseit, Tortosa i la Serra d’Irta.

"La cuina de la Tinença de Benifassà" es va presentar a la Sénia

El receptari gastronòmic de Luisa Viñas va realitzar la seua primera presentació fora de la Tinença de Benifassà passat dilluns a la Sénia, ciutat de l'autora. El Centre Obrer va acollir un exitós acte en el que de nou el patrimoni culinari tradicional va ser el protagonista, gràcies a la recopilació de propostes de "La cuina de la Tinença de Benifassà".

Viñas va estar acompanyada de Juanjo Roda, cuiner i director de la col·lecció La Teca, Miquel Àngel Pradilla, professor de l'URV, i de Maria Pilar Ballester, alcaldessa de la Sénia.

 
 
 

dijous, 21 d’agost del 2014

"'La dona sense ulls' és una novel·la sobre el pas del temps i l’efecte que produeix en la vida i la manera de mirar el món". Parlem amb la seua autora, Rosa Font

Des de les comarques gironines ens aplega la novel·la "La dona sense ulls", obra amb la qual Rosa Font va obtindre en Premi Ciutat de Palma. L'autora de Sant Pere Pescador es basa en la vida de la pintora surrealista Ángeles Santos Torroella per crear un relat que reivindica el paper oblidat de les dones artistes.

Com sorgeix la idea de la novel·la La dona sense ulls?
Volia centrar-me en el personatge d’una dona creadora. I vaig pensar, en concret, en una pintora perquè m’apassiona el món de l’art i l’obra pictòrica de dones surrealistes com Remedios Varo o Maruja Mallo. I va ser llavors que un amic em va ensenyar el catàleg de l’exposició de l’obra d’Ángeles Santos, que es va fer a Valladolid el 2004, i vaig quedar encisada davant la força expressiva i imaginativa del quadre Un mundo. Aquesta obra i també d’altres quadres de joventut d’aquesta pintora, com ara La tertulia, van ser el germen de La dona sense ulls, que és, però, una ficció al voltant d’una dona pintora: Eugènia Duran.

Creu que La dona sense ulls pot contribuir a reivindicar la figura d’Ángeles Santos, tot i que siga a partir d’una ficció?
Crec que, sortosament, la figura d’Ángeles Santos és cada vegada més coneguda, sobretot d’ençà que s’exposen dues obres seves (Un mundo i La tertulia) al Museo Reina Sofía de Madrid, però també m’agradaria que la novel·la ajudés a divulgar una mica més la seva obra i despertés en el lector la curiositat de conèixer-la més de prop.

Fins a quin punt hi trobem part de la seua biografia en el relat de l’Eugènia Duran?
La part biogràfica que hi podem trobar és la relació amb Portbou (Àngeles Santos va néixer a Portbou i Eugènia Duran hi passa els estius), l’estada en un sanatori, i el fet que s’hi descriuen alguns quadres d’Ángeles Santos.

Per quina raó vau decidir enfocar l’obra en dos moments històrics, els anys 1929 i 1992?
Perquè volia imaginar què pensa i sent una noia de 17 anys, obsessionada per la pintura, immersa en un món creatiu carregat d’onirisme, i també imaginar què pensa i sent una dona de 80 anys que ja s’ha cansat de mirar. I perquè, de fet, La dona sense ulls també és una novel·la sobre el pas del temps i l’efecte que produeix en la vida i la manera de mirar el món. En el personatge d’Eugènia Duran he intentat incorporar, d’una banda, l’obsessió per la creativitat, la força imaginativa i onírica, la necessitat d’expressió i d’alliberament alhora, i, de l’altra, la vida quotidiana i les experiències pròpies d’una noia en la seva primera joventut i d’una dona en la seva vellesa.

A què respon l’estil de narració en primera persona, des del punt de vista d’Eugènia?
Està escrita en primera persona perquè he tractat de posar-me en la pell d’aquesta dona pintora, preguntar-me què sent, quines vivències la van condicionar en dues etapes ben diferents de la seva vida. I l’estil de la novel·la està en consonància amb la manera de pensar i de mirar de la protagonista: per això s’hi accentuen la presència del somni i de la imaginació, i es plasmen, amb detallisme, les escenes que veu i les que pinta. 

Podríem dir que hi ha una aposta clara a favor del somni i del poder de la mirada en la part central de la novel·la (Volia pintar el món) i també hi ha una aposta per l’oblit i per la necessitat de no mirar en la primera i última parts (Un món d’aigua i Després de totes les coses). Per això la protagonista canalitza a través del somni les angoixes i les visions que seran el punt d’arrencada de la seva pròpia creativitat, i es recrea en l’oblit a la part final de la novel·la perquè és l’oblit el que li permet continuar vivint.

Així com uns versos del poema Alba de Juan Ramón Jiménez van inspirar la presència de les figures angèliques del quadre Un mundo (Ángeles malvas / apagaban las verdes estrellas. / Una cinta tranquila / de suaves violetas / abrazaba amorosa / a la pálida tierra), a la part de la novel·la que correspon a la vellesa de la protagonista hi escaurien, potser, les paraules de Jorge Guillén: “El mundo cabe en un olvido”.

Sense desvetllar la trama, penseu que la novel·la clou amb un punt optimista o bé pessimista?
Es fa difícil de dir: simplement, explica la trajectòria d’un personatge que arriba a l’etapa final de la seva vida però que està convençut que la creació no es perd, sinó que té una continuïtat en l’obra dels qui el seguiran. És a dir, la seva producció artística és una baula més en aquesta cadena evolutiva de la creació.

Com valoreu l’acollida que està tenint el llibre?
No ho podria dir perquè fa relativament poc que ha aparegut la novel·la. En la presentació que en vaig fer a Girona, sembla que va ser ben acollida. Però això s’ha d’anar veient.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Estic acabant un llibre de poemes però, per ara, no tinc cap projecte de novel·la. Sempre que escric, em deixo portar per la passió i per l’obsessió: he de trobar algun tema o alguna idea que m’atregui realment i després he de trobar el temps per dedicar-m’hi.

dimecres, 20 d’agost del 2014

Un conte per descobrir el Montsià: "Un tresor dins la muntanya" de Núria Ibáñez

Onada Edicions pública el conte infantil il·lustrat "Un tresor dins la muntanya" de Núria Ibáñez, el primer de la col·lecció "El Montsià de Bàrbara i Jaume" destinada a fomentar la cultura, patrimoni i natura del territori entre els xiquets i xiquetes. Es presenta a Ulldecona el proper 29 d'agost.

La comarca del Montsià és l'escenari per a una nova col·lecció de contes infantils denominada "El Montsià de Bàrbara i Jaume", la qual s'enceta amb un primer volum, "Un tresor dins la muntanya". Aquesta col·lecció, publicada per Onada Edicions, pretén ensenyar als més menuts quins són els nostres paratges naturals, el patrimoni històric, les tradicions, la llengua i la cultura dels pobles d'aquestes terres de cruïlla. I ho fa través de les aventures de dos xiquets de deu anys, la Bàrbara i el Jaume, amb qui marxarem pel Montsià. En aquest primer llibre, el relat té lloc pel terme d'Ulldecona, entre les basses, la serra i l'Ermita de la Pietat, on els nostres protagonistes faran un gran descobriment.

L'autora del conte, Núria Ibáñez, s'ha basat en fets reals i en les seues pròpies experiències per donar forma a una iniciativa amb la qual busca apropar els "tresors" mostrats als xiquets i xiquetes. És la primera publicació d'aquesta arquèologa rapitenca i planera, especialitzada en l'aprofitament d'ocells i conills a la Prehistòria i que actualment treballa a l'IPHES, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, de Tarragona. "Un tresor dins la muntanya" també ha comptat amb les il·lustracions de Míriam Cid Valldepérez, les fotografies d'Alfred Blanch i el tractament d'imatge d'Anna Soteras.


La col·lecció "El Montsià de Bàrbara i Jaume" s'estrena aquest divendres 29 d'agost, amb la presentació del primer llibre al Claustre de l'Ajuntament d'Ulldecona, a partir de les 20.30 hores, amb la participació de l'autora junt l'alcaldessa Núria Balagué i el professor de l'URV i representant d'Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla.

"La cuina de la Tinença de Benifassà" es va presentar a Castell de Cabres i la Pobla

El passat cap de setmana, Luisa Viñas va presentar el seu receptari gastronòmic "La cuina de la Tinença de Benifassà" a Castell de Cabres i a la Pobla de Benifassà, de nou amb un considerable éxit de públic que omplia els dos caps de municipi d'aquesta comarca del nord valencià, i que han posat el punt a la gira de presentacions pels diversos pobles que conformen la Setena de Benifassà.

Us deixem amb un grapat de fotografies de les dues presentacions:

Divendres 15 d'agost, a Castell de Cabres.

 
 

Diumenge 17 d'agost, a la Pobla de Benifassà.

 
 

dimarts, 19 d’agost del 2014

Rosa Font presenta "La dona sense ulls" aquest divendres al Punt de Lectura d'Agullana

El poble d'Agullana, a l'Alt Empordà, acull aquest estiu el Punt de Lectura, un cicle de conferències i col·loquis amb escriptors i escriptores catalans. En l'edició d'enguany, el programa ha comptat amb cinc narradors guanyadors de cinc destacats premis: el Sant Jordi de novel·la, el Llibreter, el Josep Pla, el Ramon Llull, i també, el Llorenç Villalonga Ciutat de Palma, obtingut per Rosa Font amb "La dona sense ulls".

L'autora de Sant Pere Pescador serà la pròxima en participar al Punt de Lectura. Serà aquest divendres 22 d'agost, a les 19.30 hores, als Jardins de la Societat la Concòrdia d'Agullana.

La clotxa de les Terres de Mestral a XipTV

La clotxa és el símbol gastronòmic de les Terres de Mestral, l'àrea que comprenen els municipis de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, Tivissa i Pratdip. Una menja tradicional, saludable i arrelada al territori, de la qual en podeu conèixer una mica més gràcies l'entrevista realitzada al programa de XipTV "Km. 0" i on també és protagonista el receptari "La cuina de les Terres de Mestral", en la qual, entre diverses propostes, la Fundació Alícia ha preparat un bon grapat de clotxes alternatives.

dilluns, 18 d’agost del 2014

"A hores d’ara, escriure poesia i, a més, escriure-la en català és ja un acte prou agosarat i militant". Parlem amb Antoni Albalat, autor del poemari "Love is"

Tot i que el títol fa referència clar a l'amor, en el poemari "Love is" les composicions romàntiques deixen pas a la poesia visual, a la biologia i la ciència feta vers. Una combinació que li va valdre al castellonenc Antoni Albalat el darrer Premi de Poesia Ciutat de Sagunt.

Què hi trobarà el lector en “Love is”?
Poesia d’avantguarda. Lluny de la poesia poètica, de ploramiques i capvespres assolellats, com sempre oferisc poesia polièdrica, el lector, la lectora poden projectar-se i trobar-hi un calidoscopi dels temes que sempre m’han interessat: la ciència, l’entomologia, la poesia visual, les fractals. Com bé diu Josep Porcar al pròleg, poètica no és poesia. Per tant, no oferisc un producte ensucrat, de rapsode de cap de setmana o un llibre amb poca substància. Com en les cartes, toque tots els palos. O, dit d’una altra manera: poesia rizomàtica que s’escampa per multitud de temes i convida a llegir sense estrès i amb dedicació.

Quines diríeu que són les vostres influències?
Hi ha tantes... Sóc un lector compulsiu. Tot el que llegisc, tot el que visc, d’alguna manera entra a formar part del substrat, de l’humus d’on després brollen els meus poemes. No intente fer imitacions de ningú. Les influències són estrats que s’acumulen i es paeixen, es pateixen també, i després afloren, la majoria de les vegades sense saber com i per què. Els i les poetes m’agraden tots. Ho he dit molts cops: els que m’agraden perquè els trobe bons i llegint-los m’enriqueixen. Els que no m’agraden: em mostren les dreceres per les quals no he de transitar. Els hi estic molt agraït a totes i tots.

Com ha estat el procés de composició de les poesies visuals?
Apareixen després de la poesia discursiva, en “Love is”. Primer va haver-hi la redacció dels poemes discursius i després, he treballat sobre aquests a fi d’oferir una reescriptura visual dels mateixos. Es complementen i eixamplen la profunditat amb allò que podríem dir-ne una relació simètrica. La llàstima és que no els publicàrem a tot color, tal com van ser concebuts.

Després de mig any a les llibreries, com valoreu la rebuda del públic?
Bona. Com sempre. No sóc un poeta novell. Sé què es pot esperar d’un país on la poesia, tradicionalment ha estat un joc jocfloralesc, o una militància decorativa. Crec que, a hores d’ara, escriure poesia i, a més, escriure-la en català és ja un acte prou agosarat i militant. He rebut molt bones crítiques de gent de l’ofici que en sap…Fer best-sellers: això ho deixe per als de la novel·leta històrica o per als escriptors i escriptores de llibres d’institut… Que ho fan molt bé i és una funció importantíssima perquè no s’ensorre el mercat editorial. Tanmateix, a mi m’agrada la poesia i això sempre és anar a contrapèl. De les tres presentacions que he fet: a la Universitat Jaume I, a la Biblioteca Pública de Sagunt i a la llibreria Argot de Castelló, he sortit molt content i la gent s’hi ha divertit molt. A la tardor en farem més. No em puc queixar i també estic molt agraït a la gent que ha vingut, a la Universitat Jaume I perquè va triar aquest llibre per a celebrar la Diada de Sant Jordi, la qual cosa m’honora molt i, especialment, a la poeta Susanna Lliberós que me l’ha presentat sempre de manera magnífica. No podria ser diferent, atès que és una molt, molt bona poeta i amiga.

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?
No ho sé. Això ho hauria de dir el públic. Jo sóc només un poeta, no un sociòleg de la literatura. Bàsicament deu ser un problema d’educació… Que responga també el sistema educatiu.

El poemari va obtindre l’últim Ciutat de Sagunt. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
Evidentment: una pel que fa al màrqueting i dues perquè si no trac almenys 2.000 euros (i solen venir dels premis) no publique. Ja he dit abans que no sóc un poeta novell. Aleshores, tinc una certa tendència a fugir dels vanity publishers o editors de pagament, d’aqueixos que publiquen llibres com si foren botifarres. Alhora tampoc veig necessari publicar, per obligació, tots els anys, com pareix que fa molta gent. No. No entenc tot això de “democratitzar la poesia” i que et publiquen en unes edicions llastimoses si assegures una venda mínima de cent exemplars. Això és ser poeta? Ho dubte molt. Un publica quan té alguna cosa digna a dir i llavors t’embutxaques, de passada, quatre quartos. És el mínim…

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Fatal.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Clar. Però el que siga ja sonarà. Vull dir que els llibres són com els vins de reserva, no com un esclat de cava (i m’agrada molt, el cava: però són coses molt diferent). Has d’escriure, reescriure, llançar la brossa, deixar que els poemes prenguen solatge, afinar… Un llibre necessita almenys un parell d’anys de feina. No és bufar i fer ampolles o caure en els braços divins i surrealistes de l’escriptura automàtica o en la trampa fàcil dels mestretites de la tan cloquejada poesia de l’experiència.

El Diari de Tarragona es fa ressò de la ruta basada en "Un paseo por los puertos de Beceite"

Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la

Maria Borràs, del Diari de Tarragona, ha entrevistat Joel Garcia, un dels impulsors de la recreació del recorregut senderista que fa més de 150 anys van realitzar els estudiosos Francisco Loscos, José Pardo i Lorenzo Grafulla, acompanyats d'un guia local, el Tio Silverio per tal de conèixer i documentar la riquesa natural dels Ports. Aquest marxa va ser posada per escrit pel veterinari Grafulla en l'obra "Un paseo por los puertos de Beceite", reeditada a l'octubre del 2009 a la col·lecció Biblioteca Taula del Sènia i convertida ara en una activitat esportiva i natural.

divendres, 15 d’agost del 2014

"S'ha escrit molt sobre la Tinença de Benifassà, però no hi havia res que parlés dels menjars de la zona". Parlem amb Luisa Viñas, autora de "La cuina de la Tinença de Benifassà"

Aquesta primavera, la col·lecció gastronòmica La Teca va sumar un nou volum de gastronomia arrelada al territori, un patrimoni culinari que ens duia fins la Tinença de Benifassà, a l'extrem nord valencià. Luisa Viñas, a partir dels testimonis de persones de la comarca, ha donat forma a "La cuina de la Tinença de Benifassà", un receptari que recupera la gastronomia tradicional dels diversos pobles d'aquest indret.

D’on prové la idea de crear un receptari de la Tinença de Benifassà?
La cuina ha tingut per a mi un gran interes des de sempre, sobre tot els dolços. Degut a la meua ascendència he procurat aprendre i mantindre els plats que he après de la meua mare i al mateix temps els que m'ha ensenyat ma sogra, també una gran cuinera. Sempre m'havia anat pel cap fer un muntatge en totes les receptes que tinc guardades però ho posposava per falta de temps. Malauradament estic a l'atur i això fa que sempre en porte alguna de cap. 
El meu fill Joel i la seva parella, porten actualment l'alberg del Boixar i tres cases rurals i comentant-ho amb ell li vaig proposar fer un recull de les receptes de La Tinença, ja que s'ha escrit molt sobre aquest paratge, però no hi havia res que parlés dels menjars de la zona, tot i que devien ser senzills. Li va semblar una bona idea i em vaig posar mans a l'obra.

Com heu dut a terme la compilació de les diverses receptes? Ha estat difícil trobar-ne fonts d’informació i testimonis?
En un bon començament quasi bé vaig desistir de la feina perque no trobava ningú que me pugues explicar les receptes que es feien servir, ja que cada vegada hi ha menys gent gran que ha viscut a La Tinença. Però a poc a poc els uns em van adreçar als altres i finalment he aconseguit un gran nombre de receptes, les quals ha segut impossible publicar-les totes. El que sí que puc dir és que a tothom que li deia la meua idea li semblava genial, pel fet de deixar per escrit una part de cultura que d'altra forma i a poc a poc anirem perdent.

A grans trets, quines característiques en particular té la cuina de la Tinença? Hi ha diferències notables entre els diversos pobles?
La cuina de La Tinença no es diferencia massa de la resta de pobles que l'envolten, hem de tindre en compte que tot i semblar que eren pobles aïllats, hi havia comunicació a la seva manera (carros, burros) entre tot ells. La Tinença tenia una producció de cereals i de ramats important, però al mateix temps una manca de un altre tipus d'aliment, la qual cosa feia que es canviessin uns productes per altres i tot i que hi ha diferencies de un poble al altre he trobat receptes que en petites variant coincideixen tots el pobles.

Si haguéreu de recomanar un plat, quin seria?
Per a mi el plat estrela d'aquesta edició es l'arròs de pastor, el mateix que es troba a la portada del llibre. Amb una mescla d'ingredients que normalment tenim a l'abast, s'aconsegueix un plat de una qualitat excepcional.

Què pot aportar un projecte d’aquest tipus a un territori com la Tinença?
El llibre l'he fet en la il·lusió que es difongue el màxim possible, hem implicat els restaurants de la zona, que són els que ha elaborat els plats, per fer al mateix temps una publicitat del que ens pot aportar la visita a La Tinença. La part introductòria del llibre esta molt ben treballada gràcies a la col·laboració que hem tingut, en ella podem veure una mica la zona poble a poble, i la vida i les costums de una època a més a més de la part culinària.

El llibre ja s’ha presentat en diversos indrets. Com valoreu la rebuda per part del públic?
Bé, el llibre ha tingut una acollida excepcional per part del públic que ha vingut a les presentacions que s'han fet, i a més a més també hi ha una gran expectació per la resta de pobles a on s'ha de fer. He rebut mostres de afecte sobretot de la gent gran que tot i saber el que conte el llibre l'han comprat per a regalar als seus fills i nebots que desconeixen la zona.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Com he dit al començament la cuina es una part molt importat de la meua vida, i no descarto la possibilitat de fer un altre llibre, de fet ja tinc dos idees al cap que possiblement puguin veure la llum.
Per a completar l'entrevista he de dir que aquest llibre ha segut possible gracies a l'editorial Onada, ells que tenen un gran compromís per mantindre les receptes dels pobles que ens envolten, i que van creure en la meua proposta.

dijous, 14 d’agost del 2014

Es convoca el 10é Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim"


A partir d'avui està oberta la convocatòria al 10é Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim", guardó de referència en aquest gènere literari que organitza l'Ajuntament de Benicàssim, a la Plana Alta, amb la col·laboració de l'Universitat Jaume I i Onada Edicions. El "Ciutat de Benicàssim" compleix la seua primera dècada consolidant-se com un dels principals premis literaris del panorama valencià, així com del panorama internacional pel que fa a la literatura de viatges, un gènere popular i amb una rica història per la qual hi han passat escriptors i escriptores de talla universal.

Les bases

Pel que fa als punts més destacats de les bases, cal apuntar que com anys anteriors, es permet qualsevol relat de caràcter geogràfic situats en un temps i un espai concrets, així com les experiències de tota mena —­els viatges interiors— que un escriptor o una escriptora pot aportar relacionades amb les seues vicissituds emocionals, anímiques o intel·lectuals. En queden exclosos específicament els escrits de caràcter no literari. Es demana una extensió d'entre 130 i 180 pàgines DIN A4, i lliurar per triplicat en paper i en format PDF. S'estableix un únic premi de 6.000 euros i la publicació de l'obra per Onada Edicions. El termini conclou el proper 1 d'octubre de 2014.

Podeu trobar les bases senceres tot seguit.



El veredicte del 10é Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim" es farà públic al mes de novembre, unes dates en les quals també està prevista la presentació del llibre guanyador de la 9a edició, "Mango con pimienta" d'Àngel Martínez Bermejo, el qual se sumarà a la col·lecció Narrativas a l'obra vencedora del 2012, "Sobre el caballito de madera", un dadaísta recorregut per Europa de la costa-riquenya Andrea Aguilar-Calderón. Ambdues obres destaquen per la seua qualitat i fan bones les dues qualitats que requereix una bona literatura de viatges: talent per captar allò interessant i talent per expressar-ho.

Bases reguladores del X Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim" 2014

BASES REGULADORES DEL X PREMI  INTERNACIONAL DE LITERATURA DE VIATGES "CIUTAT DE BENICÀSSIM" 2014

1 S’entén per literatura de viatges no només els relats de caràcter geogràfic situats en un temps i un espai concrets, sinó també les experiències de tota mena —­els viatges interiors— que un escriptor o una escriptora pot aportar relacionades amb les seues vicissituds emocionals, anímiques o intel·lectuals. En queden exclosos específicament els escrits de caràcter no literari. En tot cas, el tema és lliure.

2 Les obres presentades han de ser originals i inèdites. L’originalitat es refereix al fet de la novetat objectiva de l’obra en el moment de la seua creació.
Quant al caràcter d’obra inèdita, es considera que en té aquella obra en què, a parer del jurat, concórreguen les següents característiques:
a) Que el seu contingut tinga unitat i entitat suficient per a ser considerada en el seu conjunt una obra literària nova.
b) Que els possibles passatges d’obres anteriors o els pertanyents a obres d’altres persones autores arreplegats dins de l’obra concursant no tinguen significació, i que se’n cite l’autoria. No es consideren originals ni inèdites les traduccions o les adaptacions d’altres obres.

3 Els originals poden estar escrits en qualsevol de les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana. També poden presentar-se en una altra llengua, però en aquest cas hi caldrà adjuntar una còpia en un dels dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana, idioma en què es publicaria si guanyara el Certamen.

4 Les obres s’han d’encapçalar amb un lema, acompanyades d’una plica tancada.
En la part exterior de la plica ha de figurar el lema i en l’interior el títol de l’obra, el telèfon de contacte, la identificació, i l’adreça de l’autor o l’autora, així com una declaració signada en la qual es faça constar que l’obra no té compromesos els drets de publicació amb cap editorial i que tampoc es troba pendent de la concessió de qualsevol altre premi.
Els originals s’han d’enviar impressos per triplicat i enquadernats, i amb suport informàtic (CD o memòria USB) amb format PDF, dirigits a: Ajuntament de Benicàssim, Casa de Cultura, c/ Metge Segarra, 4, 12560 Benicàssim (Castelló), fent-hi constar el nom del premi (X Premi Internacional de Literatura de Viatges, Ciutat de Benicàssim, 2014).

5 L’original ha de tenir una extensió mínima de cent trenta pàgines i màxima de cent vuitanta pàgines DIN-A4, cadascuna de les quals ha de ser de 2.100 caràcters, inclosos els espais en blanc, escrites per una sola cara a doble espai amb un cos de lletra 12.

6 Cada autor hi pot presentar les obres que considere oportú.

7 Els originals s’han d’adreçar a l’Ajuntament de Benicàssim, abans del’1 d’octubre de 2014.

8 L’import del premi és de 6.000 euros. Els 2/3 de l’import es consideren guardó pròpiament dit, i l’altre terç és en concepte dels drets d’autor corresponents a la publicació editorial de l’obra guanyadora, previ contracte. L’obra es publicarà en la col·lecció Narratives / Narrativas d’Onada Edicions.

9 El jurat està format per tres escriptors de reconegut prestigi en el món de la literatura, un delegat d’Onada Edicions i l’alcalde o persona en qui delegue. S’encarrega de valorar les obres presentades seguint els criteris següents: originalitat, coherència, qualitat literària, dots creatius de l’autor i coherència narrativa

10 El veredicte del jurat es farà públic al novembre de 2014.

11 Els originals presentats no són objecte de devolució.

12 Davant de qualsevol eventualitat no prevista en aquestes bases, la decisió del jurat és inapel·lable.

13 El fet de presentar-se al premi suposa l’acceptació d’aquestes bases.

dimecres, 13 d’agost del 2014

"La cuina de la Tinença de Benifassà" es presenta a la Sénia aquest dilluns


Aquest serà un cap de setmana intens per a "La cuina de la Tinença" i la seua autora, Luisa Viñas, qui durà a terme tres presentacions en només quatre dies. Així, el divendres 15 a la vesprada, exposarà el seu receptari tradicional de la comarca al poble de Castell de Cabres. El diumenge 17, a les 19 hores, serà el torn de l'altre cap de municipi de la Setena, la Pobla de Benifassà. Amb aquest darrer acte, el llibre haurà visitat els set pobles que integren la Tinença.

Finalment, el dilluns 18 d'agost, el Centre Obrer de la Sénia acollirà la presentació al Montsià, la primera fora de les terres de Benifassà. Serà a partir de les 20 hores i es comptarà amb la participació del cuiner i director de la col·lecció La Teca, Juanjo Roda, i del professor de la Universitat Rovira i Virgili Miquel Àngel Pradilla, així com l'alcaldessa Maria Pilar Ballester i l'autora Luisa Viñas.

"Les paraules també són la matèria primera d’un art no tan antic com la pintura o l’escultura, tot i que molt popular: la literatura." Parlem amb Vicent Palatsí, autor de "El cas de les paraules inaudites"

Un diccionari pot ser molt més interessant del que hi sembla a primera vista… Així ho ha pensat Vicent Palatsí, qui ha tret un bon cabàs de paraules rares, estranyes, inversemblants, o com diu el mateix títol, inaudites. I a partir d'elles han sorgit un bon fum de casos, uns divertits relats curts que s'integren dins la col·lecció Taronja de Maremàgnum.

Quin és l’origen de El cas de les paraules inaudites?
A l’institut, on impartisc l’assignatura Valencià: llengua i literatura, de sempre he fet exercicis amb diccionaris. El meu preferit, i el dels alumnes, és el joc de buscar l’accepció a partir d’una definició que no siga especialment difícil. Jo vaig passant fulls del diccionari i quan en trobe una que considere adequada, els la llig perquè l’alumnat escriga a la seua llibreta la paraula definida. Un dia em vaig topetar amb mirmecòfag. Em va agradar la sonoritat del mot i el significat, i vaig decidir escriure un conte. Va ser l’inici d’aquest llibre que ara s’ha publicat.

D’on prové donar el protagonisme a vocables tan peculiars com ara crisògrafa o esquer?
Als alumnes sempre els dic que és imprescindible usar els diccionaris, que jo el consulte cada dia i això que sóc el professor. Doncs ells, que són els alumnes, també l’han d’usar. També els explique que fa temps vaig conèixer un company d’institut que se sabia totes les definicions del diccionari. Buscàvem una paraula complicada, li la llegíem i ell ens donava la definició correcta: Era un erudit!
Doncs bé, he decidit, sobretot en els títols dels contes, incloure paraules un poc estranyes per als joves, per tal de motivar-los en l’ús del diccionari. He escollit aquests vocables com hauria pogut triar-ne uns altres, com per exemple entuixegar.

Considereu que s’està perdent l’ús dels diccionaris? Som en un moment d’empobriment lingüístic?
Les llengües tenen com a finalitat principal servir per a comunicar-se amb altres congèneres que coneguen el mateix codi. Sembla que amb menys de 2.000 paraules, de les 90.000 que pot incloure un bon diccionari, pots fer-te entendre. Per tant, potser, no és necessari conéixer el significat de cutxef. Però les paraules també són la matèria primera d’un art no tan antic com la pintura o l’escultura, tot i que molt popular: la literatura. Alguns diran que les paraules són meres peces del mecanisme de la llengua, encara que a d’altres ens semblen joies belles, especials, curioses, atractives, com posem per cas tol·le-tol·le.

El llibre va adreçat al públic infantil i juvenil. Com pot promoure’s la utilitat de les obres de consulta -diccionaris, enciclopèdies- entre l’alumnat?
El llibre es completa amb una proposta didàctica que es pot consultar a la pàgina web www.onadaeducació.com on es recullen un total de 13 jocs per a practicar en gran grup (una classe), o en xicotet grup (una colla d’amics i amigues)i que serveixen per a entretenir-se una bona estona mentre es fomenta l’ús dels diccionaris.

L’obra usa diversos estils i formats, tampoc oblida l’humor… Com ha d’afrontar l’escriptor una obra dirigida al públic infantil i juvenil d’avui en dia?
Durant unes dècades a casa nostra, la literatura infantil i juvenil havia d’estar impregnada de valors, i era extremadament complicat publicar un llibre que no tinguera com a tema principal o com a rerefons algun aspecte de l’educació en valors: l’ecologia, el pacifisme, la solidaritat, la denúncia del racisme i la xenofòbia… Sóc de l’opinió que aquestes idees són irrenunciables i que han d’haver llibres juvenils que les fomenten, però tampoc passa res si unes narracions no tenen els “valors” com la seua senya d’identitat. A mi m’agrada contar històries curioses i divertides, que sobten el lector i, si és possible, que facen riure. En El cas de les paraules inaudites tenim de tot: humor, aventura, ciència ficció, suspens. Són subgèneres que poden enganxar els joves i fer que el llibre els resulte amé.

Quin és el vostre cas preferit?
És difícil quedar-se’n amb un, tot i que si no hi ha més remei que triar diria “El cas extraordinari del grup Qüè”. D’una banda perquè la paraula qüè és tan curta i té un significat tan interessant i tan diferent de la conjunció que i del pronom què. I també perquè tracta de cinc amigues provinents de cinc racons del nostre territori, del territori on es parla la nostra maltractada llengua. I la llengua me l’estime molt, per això em quedaria amb aquest conte.

Hi ha cap paraula inaudita que hi teníeu pensada però que no heu emprat en el llibre?
I tant! Tenia una llarga llista de candidates que s’han quedat al calaix, com se sol dir. Potser caldria puntualitzar i comentar que s’han quedat al diccionari per si algun jove lector o lectora vol fer-ne ús i, per què no, escriure algun cas divertit amb elles. Algunes són per exemple espelunca o maximós.
Fins i tot, s’ha quedat sense publicar una història, “L’inhabitual cas del cavaller que vivia en un edicle”, i que potser veurà la llum en una altra ocasió.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Alguna idea em ronda pel cap. Com m’agrada escriure narracions curtes, havia pensat fer uns contes aprofitant els sentenciosos refranys valencians i a partir d’alguns d’ells inventar històries originals i simpàtiques. Ja en tinc començat un que es titularà “Més val un llapis curt que una memòria llarga”. Ara caldrà esperar que hi haja una seguida, perquè de vegades la inspiració tarda en acudir, i que s’acabe convertint en una nova publicació.

"Els somriures de la pena", " Món animal" i "La mort, a l'ombra del bibliotecari" per només 12 euros

Tres títols del fons de la col·lecció Narratives han vist rebaixat el seu preu de venda al públic. A partir d'ara, per només 12 euros cadascuna, els lectors i lectores poden fer-se amb obres que ocupen un lloc destacat al catàleg d'Onada Edicions, i tot dur-hi cert temps a les llibreries, mantenen la vigència i la frescor. Amb aquesta mesura es busca l'harmonització dels preus dels llibres que formen part del projecte Onada Educació, on aquestes tres publicacions són recomanades per a l'alumnat de Batxillerat, d'Escoles Oficials d'Idiomes i d'Escoles d'Adults.

El primer dels títols és "Els somriures de la pena", de Manel Alonso (qui l'any passat va publicar "Cròniques des de l'infern"), un recull de trenta relats de ficció agredolços que s'ubiquen en Pouet, un poble qualsevol de les nostres terres, habitat per persones amb una llarga nòmina de derrotes personals i col·lectives. Aquesta obra ha esdevingut un clàssic contemporani de les lletres valencianes, fins el punt de comptar amb la seua pròpia entrada a la Viquipèdia.

"Món animal", el llibre del vila-realenc Jordi Colonques (qui s'ha estrenat enguany a la literatura infantil amb "La rebel·lió dels plasticanimals") va guanyar del Premi de Narrativa Vila de Puçol. La novel·la, carregada d'humor negre, parteix de la inauguració del Món Animal, un parc que substitueix l'antic zoològic, i pel mig, un bon grapat de personatges a cada qual més estrafolari, un mal oratge i un crim.

Finalment, el tercer volum inclòs en aquesta operació ha estat "La mort, a l'ombra del bibliotecari" de Màrius Moneo. Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, l'autor de Berga ens proposa una història a mig camí entre el misteri i la intriga i l'humor. Artemi Boix, un especial bibliotecari de la petita població de Corbera, és testimoni de l'assassinat de l'Antoni Maria Cluet, un fet que trasbalsarà la seua vida.

dimarts, 12 d’agost del 2014

La Pobla acull aquest diumenge la presentació de "La cuina de la Tinença de Benifassà"


Continuen les presentacions de "La cuina de la Tinença de Benifassà" pels diversos pobles que formen la Setena. El diumenge 17 d'agost, a partir de les 19 hores, Luisa Viñas parlarà del seu llibre a la Pobla de Benifassà, dins dels actes de les seues Festes Majors.

No serà l'única presentació d'aquest receptari de cuina tradicional del territori. Aquest divendres 15 tindrà lloc a Castell de Cabres, tot i que encara queda confirmar l'hora i que esperem fer públic tan bon punt tinguem eixa dada. I per al dilluns 18 d'agost, acabada la gira pels set pobles de Benifassà, serà el torn de La Sénia, al Centre Obrer.

"Peníscola by Regina Kenmore" ressenyat per Vicent Sanz

L'escriptor traiguerí Vicent Sanz ("La cuina de Traiguera") ha ressenyat en el seu blog l'àlbum fotogràfic "Peníscola by Regina Kenmore", el conjunt d'imatges inèdites a color que fa mig segle va prendre aquesta ciutadana anglesa a una Ciutat en el Mar ben diferent al que coneixem avui en dia: quasi abans de l'esclat del turisme, motor local -i comarcal- "Peníscola és una societat local del tot idèntica a qualsevol altra del seu entorn: ruralitat i postguerra poden ser-ne els termes definitoris. Les formes de vida pròpies del Maestrat més encastellat en la regressió en tots els ordres que van suposar els anys de plom de la dictadura franquista", assenyala Sanz.

La càmera de Regina Kenmore, en principi una estrangera que deixa la seua mirada forània sobre les vides quotidianes del poble, capta la transformació de Peníscola. Són el temps del rodatge de la pel·lícula El Cid, el qual deixarà un empremta en panoràmica de la població: els merlets que culminen el castell del Papa Luna, muntats per al film.

L’aparició del seu llibre, les seues fotografies de més de 50 anys enrere poden considerar-se avui una mirada estrangera quan resulten ser el document, el testimoni, d’una societat i d’una època del tot periclitades, que només formen part de la memòria? No és més lògic de pensar que aquesta mirada que va ser estrangera avui forma part de la nostra visió del món que ens envolta, de la nostra pròpia història? És un bon motiu de reflexió per pensar en els canvis culturals que afecten la identitat d’un poble, d’una societat com la valenciana, subjecta encara avui a uns atavismes tòpics que tenen tant en comú amb aquell discurs putrefacte i militarista de la pel·lícula El Cid. En aquest sentit, la fotografia es revela com un art-mitjà del tot antagònic al discurs oficial sobre la identitat. 

Podeu llegir la ressenya de Vicent Sanz sencera tot clicant ací.