Els "Versos blancs" són el segon recull de poemes de Manel Joan i Arinyó, publicat a finals de l'any 2012 i que recupera algunes de les seues creacions aparegudes a la dècada dels 80, en obres com "Crims" o "Retaule", i que posen de manifest el bon quefer de l'autor de Cullera en aquesta vessant literària, tot i ser més reconegut per la seua narrativa, definida com "un nou subgènere barreja del gore amb la sàtira, la ironia i l'humor més genuïnament valencià" en paraules de Manel Alonso, que així enceta la seua ressenya sobre el poemari.
Alonso apunta algunes de les característiques comunes a la trajectòria poètica que aborda "Versos blancs", com ara les imatges impactants, "la sal grossa, amb les dobles i triples lectures" o també la personalització d'elements com la lluna, la boira o la senyera.
L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en Versos blancs Arinyó ens demostra que pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan extremadament cruel i sarcàstic com en El degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que alhora és sintètic i contundent.
Podeu llegir la ressenya sencera de Manel Alonso tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada