"Famílies tradicionals de Benicarló" hauria de ser un referent de consulta i aprenentatge per als benicarlandos”

‘Famílies tradicionals de Benicarló’ hauria de ser un referent de consulta i aprenentatge per als benicarlandos”

foto: Javier Roda

“Amb les famílies tradicionals viatgen passatges de la història del nostre poble que, en mostrar-nos com eren els avantpassats, ens conviden a renovar la satisfacció de ser d’on som”

alícia coscollano

El segon volum de ‘Famílies tradicionals de Benicarló, o el llibre dels renoms, és evocador. Tant com el primer. I carregat de nostàlgia, curiositats i de l’arquitectura fonamental amb la qual es construïen abans els col·lectius. Un teixit incipient adobat per les fortes relacions familiars, llavors tan necessàries per a la subsistència. Tots els que hem ficat els peus dins d’un reguer coneixerem i entendrem l’essència d’aquest llibre i els seus punts de realisme quasi màgic. També podrem assaborir la tasca duta a terme, sovint d’arqueologia familiar, que ens permet gaudir de genealogies en un treball que ha estat significatiu. L’han realitzat dos benicarlandos, Jaume Rolíndez i Pedro Manchón. Dos “caduferos”, com li agrada denominar a Jaume els del nostre poble. Un treball de recopilació que explica, també, la història de la localitat. A les primeres pàgines del segon volum editat per Onada, uns versos de l’enyorat Garcia Grau, extrets de “Constants vitals”, ens situen i ja fan una advertència: el llibre ens obri en canal. Ens recorda el batec únic i el pols d’un mateix cor i ens transporta a un temps de terrats amb llençols blancs assecant-se al vent de garbí.

Obrint les primers pàgines del segon volum, ens trobem amb una matriarca. Quasi una estirp de dones benicarlandes, fortes i amb caràcter.

Efectivament, les Àguedes. Com en el primer lliurament presentem els renoms ordenats alfabèticament, i s’ha donat el cas que, just l’any que ha faltat una icona de la societat benicarlanda com era Encarnación Ferrer, ‘Sion’, el seu renom familiar enceta el segon volum. Estem contents d’obrir aquest nou llibre així. Paga molt la pena conèixer unes pinzellades de la seua història familiar. Com la d’Artola, la de Cabello, Milotxa, Neri, Catxiporro, Manila... Quaranta, en total, per a guardar-los i no amagar-los dintre del caduf.

Les famílies traslladen històries plenes d’esforç, de constància i d’unes voluntats de ferro per tirar endavant els projectes. És una característica comuna vinculada als temps?

Ha estat un goig permanent el fet d’assaborir les narracions, les històries, les anècdotes, que hem sentit de totes les persones implicades en aquest projecte. I poder traslladar així a la societat la gènesi d’alguns dels renoms que han passejat pel nostre territori urbà, terrestre i marítim. I és clar que també ens emocionava el fet d’entendre la constància i l’esforç d’aquells homes i d’aquelles dones que feien ús d’arrugues infinites i colors sempre de dol. Ara bé, no creiem que la constància i el treball siguen una característica d’aquell temps ni d’aquelles persones, sinó que és una qualitat innata en la majoria dels éssers humans.

Per al caràcter benicarlando, aquest llibre pot ser una injecció d’autoestima?

Si resulta ser això serà una gran notícia. Per a nosaltres, sens dubte, sí que ho és. Després de parlar amb els protagonistes, escriure les coses que ens conten i llegir el resultat de tot el procés, no ens quedem solament amb el fet que som benicarlandos, sinó que, a més, ens sentim orgullosos de ser-ho. Els benicarlandos, els nostres veïns, les famílies que entrevistem i nosaltres mateixos, no ens deslliurem de les característiques que conformen el teixit social pel qual ens movem i ens identifica. Cadascú reconeixerà defectes i virtuts a l’hora d’establir el patró que defineix el cadufero, però estem segurs que les segones contraresten sobradament els primers. Som un gran poble.

Hi ha històries familiars i de sagues, però també històries d’espais com el molí Artola, Casa Sion, entre d’altres.

I tant que sí. El dos volums estan curulls d’història viva, tot i que ja falten els protagonistes principals. I, a més, hi ha espais físics i fets dramàtics alhora, cançons en boca de les persones entrevistades, viatges en diversos mitjans de transport. I emoció, torbament, aventura i esforç, sempre esforç i esforç...

Inevitablement, ens trobem amb històries de la guerra civil, però també amb personatges sorprenents, com Batiste Artola, trompetista de la banda White Black Jazz.

Quan ens enfrontem al repte d’entrevistar, acceptem amb entusiasme l’alt percentatge de probabilitats de trobar-nos amb persones i fets que són interessants de saber i molt atractius de contar. Per això, als potencials reclams del nostre projecte, sempre procurem transmetre’ls un missatge que no venem per què sí: totes les històries de família amaguen esdeveniments i anècdotes fascinants de conèixer. Estem convençuts d’això, i després de noranta entrevistes seguim amb la idea intacta.

Aquest treball de cercar genealogies conté una vessant detectivesca, sorgeix d’un esperit de conservació, o ambdues coses?

Doncs sí, potser podem dir que hem fet de detectius. Això sí, cercant investigacions de bon pes i declarant la intencionalitat de posar-les en coneixement de la societat mitjançant la publicació en un llibre. I també és cert que ho hem conformat amb la intenció d’aportar a la memòria col·lectiva de Benicarló un breu resum de la vida de les famílies que ens han regalat la seua història familiar per bastir aquest projecte que considerem força suggestiu i important. Hem fet ús del pas calmós i constant que practicaven els nostres avantpassats, els quals sabien, i sabem també nosaltres, que les presses no són el millor remei per enllestir la faena amb rapidesa i ben feta.

Actualment vivim en un món hiperconnectat, podem parlar en uns segons amb qualsevol indret del planeta. Respecte a les relacions familiars, però, com valoreu l’evolució que han viscut? Quina comparativa en feu?

Se sap i corroborem que vivim en un món hiperconnectat. Nosaltres dos ens hem reunit de manera virtual al llarg de tot un any. I a banda i banda del planeta hem pogut sentir-nos prop per fer possible aquest segon lliurament de la col·lecció. Estem, per tant, molt agraïts dels avanços tecnològics. No obstant això, seria de jutjat de guàrdia renunciar al plaer d’una bona conversa, compartint una cervesa i unes olives, per estar enganxats a una pantalla. Això respon un poc a la pregunta. Abans, com avui amb les noves tecnologies, les relacions familiars depenen per damunt de tot dels seus integrants, dels seus valors.

Si cal banyar-se, no dubtem a afirmar que si els vincles afectius entre famílies i veïns abans eren més sòlids, segurament era perquè es basaven més en el tracte directe. Les persones eixien al carrer per cercar afectes, ajudar i trobar auxilis. Avui s’aconsegueixen també coses importants, però hi ha massa amics virtuals que engruixen les xarxes socials.

Diuen que Benicarló sempre va mantindre una relació històrica amb Barcelona, molts benicarlandos van marxar a la gran ciutat a treballar. Moltes de les nostres famílies. Ho heu pogut constatar a partir de les entrevistes realitzades?

És cert. Benicarló va ser un lloc d’eixida de joves i no tan joves per anar a guanyar-se la vida. I sí, les ciutats catalanes, especialment Barcelona, així com les terres de conreu de Catalunya, especialment les de Tarragona, van ser dels llocs de migració de benicarlandos i benicarlandes. I sí, en molts de casos aprenien els diferents sistemes de cultiu. I en vindre a Benicarló de vacances mostraven els diversos productes i sistemes de producció que practicaven a Catalunya. Per citar-ne algun, tenim el cas d’uns fesols anomenats mongetes, una varietat força saborosa i famosa que es va adaptar d’allò més bé a la nostra terra. I a més, el fesol de garrofa i una classe de tomaqueres especials que produïen la coneguda tomaca catalana. Però no solament anaven a Catalunya, també es desplaçaven a conrear i segar a les terres d’Aragó i de Castella... Calia guanyar-se la vida i eixir on estimaven que hi hauria millor recapte econòmic. I a França, a Alemanya i a l’Argentina, creuant l’oceà amb els marejos corresponents...

A la introducció indiqueu que hi ha persones que s’apropen per a contar-vos històries familiars i els orígens dels seus renoms. Quants penseu que encara falten per recopilar la majoria d’ells?

Sabem que hi ha solatge per fer una enciclopèdia sencera. Per arribar a tindre una majoria caldria anar als cinc-cents renoms i encara així en mancarien la meitat. Hi ha molts factors que impedeixen tocar-los tots, però anem fent i seguirem fins que diguem prou. Amanir la llista i ja està és relativament fàcil, però nosaltres hem defensat que el renom és l’excusa, l’origen atractiu per tirar del fill per arribar al moll de l’os que sempre és la història de vida que amaga el renom, les famílies, les persones.

Què destacaríeu del treball que heu desenvolupar en aquest segon volum?

L’estima que les persones entrevistades tenen pels avantpassats. Ens han cobert de la tendresa, del record, com hem dit abans, que tenen dels pares, dels avis, dels besavis... Uns avantpassats que gastaven roba de poc profit, vestien espardenyes d’espart i en ocasions caminaven descalços per no gastar-les. Sí, no hi ha dubte, cal manifestar l’amor que ens han transmès per aquella gent que gasta des de fa anys cendres venturoses dins les làpides dels nínxols i columbaris del cementeri. Entenem que fem una obra que pessiga l’esperit i el desperta amb la finalitat d’estimar. Un treball en el qual reflectim solament les paraules de les famílies entrevistades. El mèrit, si és que n’hi ha, no és nostre perquè pertany a les famílies benicarlandes, a les famílies caduferes que han lluitat, han patit i han estimat en vida tot el que calia.

Què aporten els llibres dels renoms a la societat benicarlanda?

Per als benicarlandos hauria de ser un referent de consulta i aprenentatge. I ho diem així, sense cap ànim pretensiós, perquè seguim amb convenciment amb la idea primera que ens va motivar a travessar aquesta llarga cruïlla: no parlem nosaltres, parla la gent que entrevistem. I de les persones que ens conten coses i de les qui les van protagonitzar, poden estar segurs els possibles lectors que hi ha molt per aprendre. Amb les famílies tradicionals viatgen passatges de la història del nostre poble que, en mostrar-nos com eren els avantpassats, ens conviden a renovar la satisfacció de ser d’on som. I si pot ser, per ser com som.